Art modern: comprar a la galeria, no al mercat

Aquesta és la categoria amb més cases del directori —dues-centes i escaig— i l’única en què el venedor no està revenent un objecte: està representant una persona que continua treballant. Gairebé tot el que distingeix comprar aquí de comprar una antiguitat surt d’aquí.

En una botiga d’antiguitats el preu depèn de la peça i el venedor desapareix de la història així que vostè paga. En una galeria el preu depèn de la trajectòria d’un artista, el galerista respon d’aquella trajectòria durant anys i el que vostè compra avui afecta el que valdrà el que ell vengui demà. Per això el tracte és diferent, el regateig és diferent i els papers són diferents.

Modern i contemporani no són el mateix, i el preu ho nota

La categoria cobreix dos mercats que conviuen sota el mateix sostre i funcionen a l’inrevés l’un de l’altre.

L’avantguarda històrica —el que es va fer entre els anys deu i els seixanta del segle XX— és mercat secundari pur. L’artista és mort, l’obra existeix en nombre tancat i el preu el marquen les subhastes. Aquí el que decideix és la documentació: procedència, exposicions, bibliografia i, sobretot, si l’obra és al catàleg raonat. Una peça fora del catàleg no és necessàriament falsa, però és una peça en discussió, i això es paga a la baixa.

L’artista viu és mercat primari. No hi ha històric de revenda ni puja: hi ha una llista de preus que la galeria sosté i que puja a poc a poc a mesura que l’artista exposa en llocs que compten. Comprar aquí no és endevinar un valor: és entrar en un projecte.

La confusió entre tots dos és la causa de la majoria dels disgustos. A un artista viu se li compra per l’obra; a l’avantguarda se li compra per l’expedient.

Què fa un galerista, i per què cobra el que cobra

El repartiment habitual al mercat primari volta el cinquanta per cent amb l’artista, i aquesta xifra escandalitza qui la sent per primera vegada. Val la pena saber què hi ha a sota: la sala i els seus mesos de lloguer, el muntatge, l’assegurança, el transport, de vegades la producció de la mateixa obra, el catàleg, el cost d’una fira —que es paga per endavant i no es recupera si no es ven— i la feina d’anys de col·locar aquell artista en col·leccions que li sostinguin el preu.

El que vostè paga de més respecte a comprar a l’artista al seu estudi és això. Li pot semblar molt o poc, però és un servei identificable, i té una conseqüència pràctica: una galeria que només cobra per exposar no és una galeria. Si demanen diners a l’artista per penjar, el model és un lloguer de paret i qui compra allà no té ningú al darrere que respongui.

El preu, i per què no es regateja com en una almoneda

En una galeria el preu d’un artista és públic i ha de ser el mateix a tot arreu. Si a Madrid es rebaixa un trenta per cent el que en una fira de Basilea costa el preu de llista, el mercat d’aquell artista es trenca, i el primer perjudicat és qui ja li va comprar.

D’aquí les dues regles del tracte:

• El descompte de cortesia existeix —de l’ordre del deu per cent, una mica més per a un col·leccionista habitual o una institució— i demanar-lo és normal.
• Una rebaixa gran i immediata és un senyal d’alarma, no una ganga. Diu que el preu de sortida no era real.

El que sí que es negocia sense problema és el pagament ajornat, i moltes galeries l’ofereixen. Preguntar-ho no costa res.

I un advertiment sobre l’impost, perquè canvia el preu final i gairebé ningú no l’explica: comprar a l’artista tributa al 10 % i comprar a la galeria, al 21 %. Està desenvolupat a l’IVA que paga l’art a Espanya, amb el que això significa —l’impost encareix justament el canal que documenta—.

L’edició: el que de debò s’endú a casa

Fora de la peça única, aquí gairebé tot és obra múltiple, i el número ho és tot.

En escultura, les edicions curtes —de tres a vuit— són el normal en bronze contemporani, i cada exemplar va numerat. Pregunti per les proves d’artista: són legítimes i van fora de la numeració, però compten. Una edició de 8 amb 15 proves és una edició de 23.

En fotografia, l’edició sol anar lligada a la mida: la mateixa imatge pot tenir una edició de 5 en gran format i una altra de 30 en petit. Són obres diferents a efectes de preu, i cal preguntar per totes dues.

En obra gràfica, valen les regles de sempre, i són desenvolupades a la guia d’obra gràfica: numeració, tècnica i signatura a llapis al marge.

I en vídeo i instal·lació, el que s’adquireix és un exemplar amb condicions d’exhibició, un suport i un certificat — amb una clàusula que no cal mirar enlloc més: què passa quan el format de l’arxiu quedi obsolet.

Els papers

Canvia l’objecte respecte a una antiguitat; canvien també els documents.

• Factura amb descripció: autor, títol, any, tècnica, mides i, si és edició, el número i el total.
• Certificat signat. Aquí sí que val molt, al revés que en antiguitats: si el signa el mateix artista o la galeria que el representa, el signa qui ho pot saber. Un certificat d’un tercer anònim no val res.
• Condicions de conservació i instal·lació, quan l’obra en té. És freqüent en instal·lació, en obra sobre paper i en qualsevol material inestable.
• El dret de participació. La llei espanyola reconeix a l’autor un percentatge sobre la revenda quan hi intervé un professional del mercat. No el paga vostè en comprar, però convé saber que existeix el dia que vengui.

Si el que compra és avantguarda històrica i no obra viva, la pregunta canvia del tot: allà el que cal demanar és procedència documentada, i amb una cura especial en el període d’entreguerres i la postguerra europea. Com es llegeix una cadena de propietat i per què el temps no sempre la neteja és a com saber si una antiguitat és autèntica i, en un cas real, a setze anys no blanquegen una peça robada.

Què resta valor

• L’obra sense edició declarada. Si ningú no diu quantes n’hi ha, no hi ha escassetat per valorar.
• La restauració. En art contemporani és molt més greu que en antiguitats: els materials són sovint industrials, inestables i no restaurables, i una intervenció pot anul·lar l’obra en comptes d’arreglar-la.
• La compra fora del circuit. Obra aconseguida «per amistat» sense factura ni certificat és obra que d’aquí a vint anys ningú no podrà situar.
• El muntatge de mala qualitat. Un emmarcat àcid o una peanya mal feta es mengen en dos anys una part del preu.

Què preguntar abans de pagar

1. Representa vostè aquest artista, o el revèn?
2. Quin és el preu de llista, i és el mateix a fira?
3. Si és edició: de quants, i quantes proves d’artista hi ha?
4. Quines exposicions i quines col·leccions té al darrere?
5. Què passa si la vull vendre d’aquí a cinc anys? M’hi ajuden?

La cinquena és la que separa un galerista d’un venedor. Una galeria que treballa de debò el seu artista té interès a saber on acaba cada obra, i la resposta honesta a aquesta pregunta —inclosa la incòmoda— diu més que la resta de la conversa.

On es veu tot això junt

En una fira, que és on es pot comparar el mateix artista en dos estands la mateixa tarda. Estampa és la del preu de sortida més baix i Swab la de l’emergent; les quatre de la tardor, amb el que garanteix cadascuna, són a quatre fires en nou setmanes.

I si el que busca és amb qui parlar, el directori de galeries està ordenat per província, amb la comissió publicada i les regles que els demanem escrites al pacte.