Comprar a l'artista paga el 10; a la galeria, el 21
Espanya és l'únic país de la UE que no ha abaixat l'IVA de l'art. Què diu la directiva, per què Brussel·les l'ha portada al Tribunal i qui hi surt perjudicat.
Entre el 2 i el 7 de febrer d’enguany, centenars de galeries d’art de tot Espanya van abaixar la persiana expressament. No va ser una vaga de treballadors: va ser una vaga d’aparadors, convocada pel mateix sector contra el 21 % d’IVA que grava la venda d’una obra d’art en aquest país.
El 18 de febrer, galeristes i artistes es van tancar en quatre museus. El 16 d’aquell mateix mes, el Senat havia aprovat per unanimitat instar el Govern a abaixar-lo. Al juny hi va haver manifestació davant del Ministeri de Cultura.
Avui, sis mesos després, continua al 21 %.
Calavera de José Guadalupe Posada, cap al 1890-96, gravat sobre metall tipogràfic. Posada imprimia barat i en tirada llarga precisament perquè la seva obra circulés i digués alguna cosa: el gravat és, de totes les tècniques, la que va néixer enganxada al carrer.
In proof of true love, a watercarrier skeleton arguing with a woman (Posada); two skeleton angels in upper corners (Manilla)José Guadalupe Posadaca. 1890–96 · The Met · objeto 729644 · CC0
Deu o vint-i-un, segons qui te’l vengui
El que gairebé ningú no explica és que a Espanya l’art no té un tipus d’IVA: en té diversos, i depenen de l’intermediari.
- Si compra una obra directament a l’artista que la va fer —o als seus hereus—, el tipus és del 10 %.
- Si aquella mateixa obra entra per la duana, importada de fora de la UE, el tipus també és del 10 %, sigui qui sigui l’importador.
- Si compra aquella mateixa obra en una galeria o a un antiquari, el tipus és del 21 %, el general, el màxim que existeix.
Convé fer una precisió honesta, perquè el sector la repeteix malament sovint: en la venda professional se sol aplicar el règim especial de béns usats, i llavors aquell 21 % no cau sobre el preu total sinó sobre el marge de la casa. No és un 21 % sobre el que vostè paga. Però continua sent el tipus general aplicat a un bé cultural, i continua sent més del doble del que paga el mateix objecte al país del costat.
Dins d’Espanya la comparació encara és més difícil de defensar. El cinema, el teatre i la música tributen al 10 %. Els llibres i la premsa, al 4 %. Les arts visuals, al 21.
Què va dir Brussel·les
L’abril del 2022 el Consell va aprovar la Directiva (UE) 2022/542, que permet expressament als Estats aplicar tipus reduïts —fins a un mínim del 5 %— a les entregues d’obres d’art, objectes de col·lecció i antiguitats.
El termini per incorporar-la vencia el 31 de desembre del 2024. La cronologia del que va passar després està publicada i és curta:
- Gener del 2025: la Comissió envia a Espanya la carta d’emplaçament.
- Juliol del 2025: segon advertiment, el dictamen motivat.
- 7 de maig del 2026: la Comissió porta Espanya davant el Tribunal de Justícia de la UE per incompliment «greu i persistent».
La frase de la Comissió que més pesa no és la del retret, sinó la de la dada: «Tots els altres Estats membres ja han completat la transposició dins del termini fixat.» No és que Espanya vagi tard. És que és l’única que no hi ha anat.
Mentrestant: Itàlia 5 %, França 5,5 %, Bèlgica i Portugal 6 %, Alemanya 7 %.
Josep venut pels seus germans, Mestre del Dau, 1533. Un gravat del XVI és exactament la mena de peça que només es pot comprar amb seguretat en un canal que emet factura i documenta procedència: pel seu compte, vostè no pot distingir una estampa d'època d'un tiratge posterior.
Joseph Sold by his BrothersMaster of the Die1533 · Art Institute of Chicago · obra 34 · CC0
L’impost premia el canal que no documenta
Aquí hi ha el que a nosaltres ens sembla el fons de l’assumpte, i no ho hem llegit en cap de les cròniques de la campanya.
Un impost no només recapta: empeny. I aquest empeny en una direcció concreta. La compra que més tributa és exactament la que passa per un professional identificat, amb factura, amb garantia i amb una procedència que es pot reclamar. La que menys tributa —o directament la que no tributa— és la que es fa de mà en mà, en efectiu, sense paper.
Dit d’una altra manera: el disseny fiscal encareix el taulell i abarateix el tripijoc. Qualsevol que hagi seguit el recorregut d’una peça robada sap on porta això; ho vam explicar fa uns dies a setze anys no blanquegen una peça robada, on l’objecte es va poder recuperar precisament perquè en algun moment va entrar en un canal que publica el que ven.
No estem dient que el 21 % creï el mercat opac: existia abans. Estem dient que no ajuda, i que un país que diu que vol traçabilitat no hauria de cobrar un recàrrec per fer-ne ús.
I l’antiquari, que no ha sortit a la foto
La directiva europea parla d’«obres d’art, objectes de col·lecció i antiguitats». Les tres coses.
Però la campanya d’enguany —el tancament de febrer, l’encerclament als museus, la manifestació de juny— l’han portada gairebé en solitari les galeries d’art contemporani. L’antiquari està exactament igual d’afectat pel mateix article de la mateixa directiva, i no ha aparegut en una sola fotografia.
No és cap retret a ningú: les galeries tenen una associació estatal que convoca i els antiquaris estan repartits en deu associacions provincials que no han fet campanya conjunta. Però el resultat és que la meitat del mercat afectat està negociant el seu propi IVA sense ser a la taula.
Què canvia això per a qui compra
Poc, de moment, i convé ser clars: fins que Espanya no transposi, es paga el que es paga. Tres coses pràctiques mentrestant:
- Pregunti sempre com es factura. Que li diguin si apliquen el règim de béns usats i sobre quina base va l’impost no és cap impertinència: és informació que la casa té i que canvia el preu final.
- El 10 % de l’artista és real i és legal. Si compra obra viva directament a l’estudi, aquell és el seu tipus. No converteix la compra en millor ni en pitjor: la fa diferent, i sense la garantia que li dóna un intermediari que respon.
- No deixi que l’impost l’empenyi. La diferència entre una peça amb factura i una altra sense no es mesura en punts d’IVA: es mesura el dia que apareix un tercer reclamant-ne la propietat.
Si alguna cosa d’això acaba movent-se, serà al Tribunal de Justícia i no en una manifestació. I quan es mogui, mourà també les cases d’antiguitats, hi estiguin mirant o no.