L’obra gràfica és la porta d’entrada al col·leccionisme: es pot començar amb centenars d’euros en lloc de desenes de milers, i es pot comprar obra de noms de primera. També és on més gent paga preu d’original per una reproducció, perquè el vocabulari està fet —de vegades a propòsit— perquè es confonguin.
Gravat a burí de 1533. La densitat de la línia, la seva capacitat d'engreixar i afinar en el mateix traç, és impossible d'imitar amb una reproducció: és matèria dipositada al paper, no tinta polvoritzada al damunt.
Joseph Sold by his BrothersMaster of the Die1533 · Art Institute of Chicago · obra 34 · CC0
El primer: original no vol dir únic
En pintura, «original» vol dir peça única. En obra gràfica vol dir una altra cosa, i aquí comença la confusió.
Una estampa és original quan l’artista va concebre la matriu —la planxa, la pedra, la pantalla— per ser estampada. Que n’existeixin setanta-cinc exemplars no la fa menys original: els setanta-cinc ho són.
És reproducció quan es parteix d’una obra que ja existia —normalment un quadre— i es copia per mitjans fotomecànics. Encara que estigui signada a llapis, numerada i en paper de qualitat, continua sent la fotografia d’un quadre.
Tota la diferència de preu del sector és en aquesta distinció, i no es veu a la signatura. Es veu a la superfície.
Les tres famílies, i com reconèixer-les amb una lupa
Calcografia — gravat a burí, aiguafort, punta seca, aiguatinta. S’incideix sobre una planxa de metall, la tinta s’allotja als solcs i el paper la recull sota pressió.
El senyal: la petja. La vora de la planxa deixa un enfonsament rectangular al paper, perceptible al tacte. I la tinta és en relleu: passi el dit per una línia gruixuda i la notarà.
Litografia — es dibuixa amb matèria grassa sobre pedra calcària o sobre zinc. No hi ha incisió, així que no hi ha petja ni relleu: la superfície és completament plana.
El senyal: amb lupa es veu un gra irregular, orgànic. Una reproducció òfset —que també és plana— mostra en canvi una retícula regular de punts perfectament alineats. Aquesta retícula és la prova definitiva que hi ha una càmera pel mig.
Serigrafia — la tinta es fa passar per una malla. Capes de color planes, saturades i amb un lleuger relleu al tacte; les vores entre colors són netes.
Gravat i aiguafort combinats. Miri els cabells i la punta: la trama es construeix amb línies creuades de gruix variable, cosa que la retícula mecànica d'una reproducció no aconsegueix mai.
Martin Vanden Bogaert DesjardinsGérard Edelinckn.d. · Art Institute of Chicago · obra 111 · CC0
La lupa de deu augments és la millor compra que farà
Costa menys que la comissió de qualsevol operació i resol la majoria dels dubtes en vint segons. El que busca:
- Punts regulars en retícula, alineats en files i sovint en quatre colors → reproducció fotomecànica. Fi de la discussió.
- Gra irregular o línia de gruix variable → matriu creada a mà.
- Punts de mida desigual i distribució aleatòria → aiguatinta o litografia de gra, que són tècniques d’artista.
Un matís honest: la fotomecànica de gamma alta actual és molt bona, i hi ha tècniques —el giclée sobre paper de drap— que a simple vista enganyen. Amb lupa, encara no.
Com es llegeix el marge
El marge inferior porta, gairebé sempre, tres coses escrites a llapis. A llapis, no impreses: si la «signatura» és dins de la imatge i amb la mateixa tinta que el dibuix, és part de la planxa i no una signatura autògrafa.
A l’esquerra, la numeració. 12/75 és l’estampa dotze de setanta-cinc. El que
importa és el segon número: l’escassetat és el que sosté el preu.
Al centre, de vegades, el títol. A la dreta, la signatura i sovint l’any.
I les sigles que substitueixen la numeració:
| Sigla | Què és |
|---|---|
| P/A, E/A, A.P. | Prova d’artista, fora de tiratge |
| H.C. | Hors commerce, fora de comerç |
| B.A.T. | Bon à tirer: l’estampa aprovada com a model. Única |
| P/E | Prova d’estat, d’una fase intermèdia de la planxa |
La B.A.T. és la més interessant del lot: és única per definició i és la que el taller va fer servir com a referència per a tota l’edició.
Els tres senyals d’alarma
El tiratge gegant. Edicions de mil, tres mil o «no numerada» són producte editorial, no obra de col·lecció. I compte amb la suma: una edició de 150 més 50 proves d’artista més 30 H.C. són 230 estampes, no 150. Pregunti pel total real.
La signatura a la planxa venuda com a autògrafa. Moltes estampes antigues porten la signatura gravada a la matriu i apareix en tots els exemplars. És legítim; el que no ho és és cobrar-la com a signatura a mà.
Paper retallat. Si els marges estan tallats arran de la imatge, s’ha perdut la numeració, la signatura i bona part del valor. A més impedeix veure la petja.
Goya, cap al 1812-20. En dibuix i estampa d'aquesta època el paper és tan informatiu com la imatge: fibrós, amb barbes i amb filigrana.
A radiant female figure beset by dark spirits; page 45 from the "Images of Spain" Album (F)Goya (Francisco de Goya y Lucientes)ca. 1812–20 · The Met · objeto 334030 · CC0
L’estat de conservació, que en paper ho és gairebé tot
- Foxing: taques brunes de punts, per humitat i fongs. Molt comú i parcialment tractable, però resta.
- Groguejat per àcid: si va estar muntat amb cartró dolent, apareix una banda fosca just on tocava el passe-partout.
- Cremada de llum: la part que va estar a la vista es descoloreix respecte de la coberta pel marc. Irreversible.
- Restes de cinta adhesiva al revers: taquen i són difícils de treure.
Demani veure l’estampa fora del marc. Un venedor seriós no hi posa cap inconvenient i hi ha coses —el revers, les barbes, la filigrana— que no es veuen d’una altra manera.
Què es paga en aquest mercat
Quatre factors, per ordre de pes: el nom, l’escassetat real, l’estat —en paper pesa més que en pintura, perquè no hi ha manera de reposar fibra perduda— i els marges complets, que és sorprenent quant valen.
I una observació pràctica. Per començar a col·leccionar, un gravat antic d’autor secundari en estat impecable és millor compra que una estampa moderna d’un nom gran en tiratge de dos mil. La primera és escassa de debò; la segona només és famosa.