Quina diferència hi ha entre «de», «atribuït a» i «escola de»?

«De» afirma l'autoria. «Atribuït a» diu que hi ha indicis seriosos però no certesa. «Escola de» situa l'obra al taller o a l'entorn del mestre, pintada per una altra mà en vida seva. «Cercle de» és encara més lluny, i «seguidor de» pot ser un segle posterior. Entre la primera i l'última hi ha diferències de preu de dos zeros, així que la fórmula exacta ha de constar per escrit a la factura, no només dita de paraula.

Un quadre sense signatura val menys?

Depèn de l'època. Abans del segle XVII signar no era la norma, i una taula flamenca del XV sense signatura pot valer una fortuna si l'atribució està sostinguda per documentació. En canvi una obra del XIX que hauria d'estar signada i no ho està sí que aixeca una pregunta. El que mai suma és una signatura afegida després: resta molt més del que aparenta afegir.

El craquelat garanteix que un quadre és antic?

No. El craquelat es pot provocar, i fa dos-cents anys que es provoca. El que costa falsificar és la seva coherència: la xarxa d'esquerdes ha de seguir la tensió del suport, envoltar els nusos de la taula, estrènyer-se als marges i comportar-se diferent a l'empastament que a les veladures. Un craquelat uniforme per tota la superfície és un senyal d'alarma.

Compro amb el marc o sense?

Pregunti sempre si el marc és l'original. Un marc d'època que acompanya l'obra des del principi pot valer un percentatge seriós del conjunt i és una dada de procedència en si mateixa. Un marc modern daurat amb purpurina no resta valor a la pintura, però tampoc n'hi suma: no el pagui com si fos antic.

Puc tornar un quadre si resulta no ser el que deia la factura?

Si la factura descriu l'obra amb precisió —autor, època, tècnica, suport— i després es demostra que no és això, hi ha una discrepància entre el contractat i el lliurat. Per això la descripció escrita importa més que qualsevol conversa: una factura que només diu «oli antic» no protegeix ningú. Exigeixi que la fórmula d'atribució hi consti tal qual.

Comprar pintura antiga sense pagar de més

Hi ha dues maneres de perdre diners comprant pintura antiga. La primera és pagar un Rembrandt i endur-se un seguidor anònim del XVIII. La segona, molt més freqüent i de la qual gairebé ningú parla, és pagar per una obra autèntica un preu que només tindria sentit si estigués en un altre estat de conservació.

Aquesta guia va sobre la segona, perquè la primera es resol amb un perit i la segona s’ha de veure un mateix.

Portrait of Gerard de Lairesse, Rembrandt (Rembrandt van Rijn), 1665–67 — Un retrat d'aparat del darrer Rembrandt: pinzellada carregada, fons neutre i tota la informació concentrada a la cara i a les mans. És exactament el tipus d'obra sobre la qual es construeixen les atribucions discutides.
**Portrait of Gerard de Lairesse**Rembrandt (Rembrandt van Rijn)1665–67 · The Met · objeto 459082 · CC0

El primer no és el quadre, és el suport

Abans de mirar què hi ha pintat, miri sobre què. El suport condiciona tota la resta: com envelleix la pintura, quines patologies pot tenir i quines intervencions haurà patit.

Taula. Dominant fins ben entrat el segle XVI a Flandes i a Itàlia. És rígida, així que el craquelat segueix la veta de la fusta i s’obre en línies més o menys paral·leles. Els seus problemes són el guerxament —la taula es corba— i la xilofàgia: miri els cantells i el revers buscant galeries d’insecte.

Llenç. S’imposa des del XVI i és l’habitual del XVII endavant. És elàstic, així que el seu craquelat forma una xarxa més irregular, amb nusos i canvis de direcció. La seva patologia clàssica és la pèrdua de tensió i, amb ella, el reentelat.

Coure. Poc freqüent i molt revelador. Es va fer servir sobretot en format petit entre el XVI i el XVIII, per a obra de gabinet d’alta qualitat. Sobre coure gairebé no hi ha craquelat. Si li ensenyen un coure amb xarxa de craquelat, hi ha alguna cosa que no encaixa.

El craquelat, i per què no n’hi ha prou que existeixi

És la dada que tothom mira i gairebé ningú sap llegir. Que un quadre tingui craquelat no diu res: es pot induir amb calor, amb assecatge forçat o senzillament pintant sobre una preparació mal curada.

El que no es pot fingir amb facilitat és la seva coherència. Un craquelat autèntic obeeix a forces físiques i per això es comporta de manera diferent a cada zona:

S’estreny a prop dels marges i dels claus del bastidor.
Envolta els nusos de la taula i segueix la veta.
És més gruixut a les zones d’empastament i més fi a les veladures.
Canvia en passar d’una capa a una altra.

Un craquelat regular, del mateix pas per tota la superfície i indiferent al que hi ha a sota, és el senyal d’alarma més útil que pot aprendre a veure sense instruments.

Miri l’obra a llum rasant, i després amb ultraviolada

Llum rasant. Demani veure el quadre amb un llum gairebé paral·lel a la superfície, des d’un lateral. És un gest que qualsevol professional entén i que revela el que la llum frontal amaga: deformacions del suport, pedaços per darrere, diferències de textura entre la pintura original i els repintats.

Ultraviolada. Una llanterna UV de butxaca costa poc i canvia la conversa. El vernís antic emet una fluorescència verdosa uniforme; els repintats recents apareixen com a taques fosques que no fluoresceixen.

Cap de les dues coses converteix ningú en perit. Serveixen per a una altra cosa: per saber què preguntar.

Si el dubte és més bàsic —si el que té al davant és pintura o una làmina impresa— això es resol en dos minuts i està explicat a part a com saber si un quadre és original.

Portrait of a Woman, Quinten Massys, ca. 1520 — Retrat flamenc de cap a 1520. En obra d'aquest període la carnació es construeix amb veladures finíssimes sobre una preparació blanca: qualsevol repintat a la cara es detecta de seguida perquè no aconsegueix aquesta transparència.
**Portrait of a Woman**Quinten Massysca. 1520 · The Met · objeto 436986 · CC0

Restaurat no és el mateix que espatllat

Aquí hi ha un malentès car. Un quadre de quatre-cents anys ha estat intervingut, gairebé amb seguretat, més d’una vegada. El rar i sospitós és el contrari. La pregunta correcta no és «està restaurat?» sinó «quant, on i per qui?».

El que es considera normal i no penalitza si està declarat: el reentelat, la neteja de vernissos oxidats i l’estucat i reintegració de pèrdues petites.

El que sí que resta, i molt: el repintat extens sobre pintura original conservada, la neteja abrasiva que s’ha endut les veladures finals —és irreversible— i el reentelat a la cera-resina mal executat, que aplana la textura de la pinzellada.

Un informe de restauració amb fotografies de l’abans i el després val diners de debò. Demani’l.

La signatura és la dada menys fiable del quadre

Costa de creure, però és així: la signatura és el més fàcil d’afegir i per tant el que menys prova. Abans del XVII signar no era la norma, i al mercat hi ha més signatures apòcrifes afegides al XIX —quan es va posar de moda col·leccionar per nom— que originals dubtoses.

El que sí que prova autoria, per ordre de pes:

Documentació de procedència: factures antigues, inventaris, catàlegs d’exposició, fotografies d’època on l’obra aparegui penjada.
Publicació al catàleg raonat de l’autor, si n’hi ha.
Informe d’un expert independent del venedor.
Anàlisis tècniques: reflectografia infraroja, radiografia.

I un advertiment pràctic: una signatura que apareix damunt del craquelat, en lloc d’esquerdar-se amb ell, es va afegir després que el quadre envellís. Es veu amb una lupa de deu augments.

Procedència: el que de veritat mou el preu

Entre dues obres de qualitat similar, la que té procedència documentada pot valer diverses vegades més. I no per esnobisme: la procedència respon alhora a la pregunta de l’autenticitat i a la de la propietat legítima.

Gairebé cap cadena és completa, i això és normal. El que distingeix un venedor seriós no és tenir una procedència impecable, sinó declarar-ne els buits. «De col·lecció particular barcelonina des dels anys seixanta, sense documentació anterior» és una frase honesta i utilitzable. «Procedent d’important col·lecció europea» sense més és una frase que no diu res.

Què preguntar, literalment

Porti-ho escrit. Un professional seriós contesta les set sense incomodar-se, i la incomoditat davant de qualsevol d’elles ja és una resposta:

Quina fórmula d’atribució constarà a la factura?
Quin és el suport i ha estat reentelat o traslladat?
Quines intervencions de restauració ha tingut i quan? Hi ha informe?
Quin percentatge aproximat de la superfície té repintat?
Quina documentació de procedència acompanya l’obra?
El marc és l’original de la peça?
Què passa si un perit independent contradiu l’atribució? En quin termini s’admet la devolució?

La setena és la que separa un professional d’un venedor. No se la salti.

I el preu

No hi ha taula. El que sí que hi ha són referències comprovables: els resultats de subhasta d’obra comparable, que són preus pagats i no preus demanats.

Busqui peces del mateix autor o entorn, de mida i qualitat similars, venudes els darrers tres o quatre anys. Si el preu que li demanen s’aparta molt a l’alça, pregunti per què. Si s’aparta molt a la baixa, pregunti també: les gangues en pintura antiga gairebé sempre tenen un nom, i aquest nom sol ser «atribució que no se sosté».