Com saber si un quadre és original
El que pot comprovar vostè mateix amb llum, una lupa i deu minuts, i el que no se sap sense laboratori. La diferència entre original, còpia i reproducció.
«Original» no vol dir el mateix per a tothom, i aquest és el primer parany. Abans de preguntar-se si un quadre és original convé saber de què s’està parlant exactament, perquè hi ha tres preguntes diferents amagades en una:
- És pintura o és una reproducció impresa? Això ho pot resoldre vostè sol, avui, en dos minuts.
- És de l’època que diu? Es pot acotar força mirant el suport i l’envelliment.
- És de la mà que diu? Això gairebé mai es resol sense documentació i sense un expert, i qui li digui el contrari li està venent alguna cosa.
Anem per ordre, perquè el noranta per cent dels disgustos s’eviten a la primera.
Rembrandt, cap al 1665. La pinzellada carregada del darrer període és matèria amb volum: la llum la travessa i projecta ombra. Cap impressió no reprodueix això, per bona que sigui, perquè una impressió és plana.
Portrait of Gerard de LairesseRembrandt (Rembrandt van Rijn)1665–67 · The Met · objeto 459082 · CC0
U · És pintura, o és una làmina?
És la comprovació més fàcil i la que més diners estalvia. Una pintura és matèria dipositada sobre una superfície; una reproducció és tinta plana.
Miri de biaix. Posi’s de costat i busqui una font de llum que incideixi gairebé en paral·lel a la tela. La pintura autèntica revela el relleu de la pinzellada: els empastaments brillen i projecten ombra pròpia. Una làmina és llisa com una foto, per molt vernís que li hagin posat al damunt.
Faci servir la lupa. Deu augments són prou. Si veu una retícula regular de punts —files alineades, sovint en cian, magenta, groc i negre— és impressió òfset. No hi ha excepció a aquesta regla: la retícula només la produeix una màquina.
Miri el cantell del bastidor. En un oli sobre tela, la pintura sol desbordar lleugerament per les vores en muntar la tela, i allà es veu el gruix de la capa. En una làmina enganxada sobre fusta o tela, la vora és neta i el material canvia bruscament.
Compte amb l’híbrid. Existeix la reproducció impresa a la qual s’afegeixen unes pinzellades de vernís o de pasta transparent per simular relleu. Es delata perquè el relleu no coincideix amb el dibuix: la lluentor és en llocs on la imatge no té empastament.
Dos · És de l’època que diu?
Aquí ja no hi ha certeses, però sí indicis que s’acumulen.
El suport. Una tela del XVII és de lli, de trama irregular i teixida en teler manual: miri el revers a contrallum. El cotó industrial de trama uniforme i perfectament regular és del XIX endavant. En taula, un plafó serrat a mà té marques irregulars; un tallat a serra circular no és anterior a mitjan XIX.
El bastidor. Els bastidors amb tascons a les cantonades —aquells tascons de fusta per tibar— es generalitzen a finals del XVIII. Un quadre que es declara del XVI sobre un bastidor amb tascons ha estat reentelat, com a mínim.
Els claus. Els forjats a mà, de cap irregular, són anteriors a 1800 aproximadament. Les grapes metàl·liques són del segle XX.
El craquelat. Existeix en qualsevol pintura antiga, però el que importa no és que existeixi —es pot provocar— sinó que sigui coherent: més estret a les vores i prop dels claus, seguint la veta si és taula, diferent als empastaments que a les zones fines. Un craquelat uniforme per tota la superfície és sospitós precisament per ser massa ordenat.
El revers. És la part que ningú falsifica amb cura, i per això és la més informativa: etiquetes d’exposicions, segells de duana, marques de galeria, números d’inventari, la brutícia acumulada als travessers. Un revers massa net en un quadre de tres-cents anys diu tant com un de brut.
Taula flamenca de cap al 1520. En obra d'aquest període la carnació s'aixeca amb veladures transparents sobre preparació blanca; qualsevol repintat modern es detecta perquè no aconsegueix aquesta profunditat i queda opac.
Portrait of a WomanQuinten Massysca. 1520 · The Met · objeto 436986 · CC0
Tres · És de qui diu que és?
Aquesta és la pregunta cara, i la resposta honesta és que gairebé mai es resol mirant el quadre. Es resol amb papers: procedència documentada, catàleg raonat, informe d’un expert independent del venedor.
Una sola comprovació que sí que pot fer aquí i ara: amb lupa, miri si la signatura s’esquerda amb el craquelat o si està pintada damunt de les esquerdes. El segon vol dir que es va afegir després que el quadre envellís.
La resta —quina documentació demanar, què vol dir exactament cada fórmula d’atribució i com afecta el preu— està desenvolupat a la guia de compra de pintura antiga, que és on correspon: aquí estem resolent si el que té al davant és pintura, no quant hauria de costar.
El que pot fer en deu minuts, resumit
- Mirar de biaix buscant relleu de pinzellada.
- Passar la lupa per una zona de color pla buscant retícula.
- Veure el revers: tela, bastidor, claus, etiquetes.
- Comprovar si la signatura s’esquerda amb el craquelat o hi va per damunt.
- Amb una llanterna ultraviolada barata: els repintats recents apareixen com a taques fosques sobre la fluorescència verdosa del vernís vell.
Amb això descarta reproduccions, detecta intervencions grans i sap si el que té al davant mereix un informe.
I el que no pot fer vostè
Datar amb precisió, identificar pigments, llegir el dibuix subjacent o afirmar una autoria. Això és laboratori i expert, i costa diners — però costa molt menys que equivocar-se en una compra de cert import.
La regla pràctica: si el preu és de l’ordre del que costa un informe tècnic, estalviï-se’l i compri per gust. Si és deu vegades més, l’informe és barat.
I la pregunta que tanca la conversa amb el venedor: «què passa si un perit independent contradiu l’atribució?» Un professional seriós ja té una resposta preparada i sol ser raonable. La incomoditat davant d’aquesta pregunta és, en si mateixa, tota la informació que necessita.