Tota joia antiga porta punxó?

No. El punxonat obligatori és relativament modern i desigual per països, així que hi ha peces autèntiques del XIX i anteriors sense cap marca. L'absència de punxó no condemna una joia; el que sí que obliga és a recolzar-se en altres indicis —la talla de les pedres, el tipus de tancament, la tècnica d'encast— i a demanar un assaig si l'import ho justifica.

Com sé si un diamant és antic o modern?

Per la talla. Les talles antigues —rosa, coixí, mina antiga, europea antiga— es van tallar a mà per brillar amb llum d'espelma: tenen la culata més profunda, la taula petita i un culet visible com un puntet pla mirant de cara. La talla brillant moderna, de 1919 endavant, és simètrica i calculada. Retallar un diamant antic a talla moderna destrueix valor històric, així que la talla original suma.

Val més l'or o la peça?

Depèn, i és la pregunta clau. Una joia d'època amb bon disseny i procedència val molt per damunt del seu pes en metall. Una peça corrent i trencada val el metall i poc més. Si li ofereixen una joia antiga «al pes», estan valorant el material i no l'objecte: demani una segona opinió abans de vendre.

Puc modificar una joia antiga per poder-la portar?

Pot, però sàpiga què costa. Tallar una cadena, canviar un tancament per un de modern o reencastar les pedres en una muntura nova converteix una peça d'època en una joia usada. Si l'ajust és imprescindible, busqui que sigui reversible i guardi totes les parts originals.

Què vol dir que una perla sigui natural o cultivada?

La natural es va formar sense intervenció humana i és raríssima; la cultivada s'indueix i existeix des dels anys vint. La diferència de preu és enorme i no es distingeix a simple vista: cal radiografia. En un collaret anterior a 1920 la presumpció és de perla natural, però per a una compra de cert import això s'acredita amb informe, no amb presumpció.

Joieria antiga: punxons, talles i valor real

La joieria antiga té una particularitat que no comparteix amb cap altra categoria del mercat: es pot fondre. Qualsevol peça té un valor mínim garantit —el seu metall i les seves pedres soltes— i això significa que milers de joies històriques han desaparegut al gresol perquè algú les va taxar al pes.

Necklace with Pendant, Ancient Roman, 2nd-3rd century — Collaret romà amb penjoll, segles II-III. Dos mil anys després, el que sosté el preu no és el pes de l'or sinó que la peça continuï sencera i se sàpiga d'on ve.
**Necklace with Pendant**Ancient Roman2nd-3rd century · Art Institute of Chicago · obra 807 · CC0

Els punxons són el document d’identitat

Busqui’ls amb una lupa de deu augments allà on ningú mira: l’interior de l’anella d’un anell, la llengüeta del tancament d’un collaret, el revers d’un fermall, la vora de la muntura.

Sol haver-n’hi tres tipus i cadascun diu una cosa diferent:

De llei, que indica la puresa del metall —750 per a or de 18 quirats, 925 per a plata de primera llei— i en peces antigues pot aparèixer com a corona, cap o xifra segons el país i l’època.
De fabricant o taller, gairebé sempre unes inicials dins d’una figura geomètrica. És el que pot disparar el preu si el taller és reconegut.
De contrast, l’oficina que va certificar la llei. Canvia per ciutat i per període, i és el que permet datar i localitzar la peça.

Dos advertiments pràctics. L’absència de punxó no condemna res: el punxonat obligatori és recent i desigual per països. I al revés: un punxó es pot afegir, així que en una compra important el punxó acompanya l’informe, no el substitueix.

La talla de les pedres data la peça

Aquí hi ha l’indici que més costa falsificar, perquè implica destruir material.

Les talles antigues es van tallar a mà i per a la llum d’espelma: buscaven guspires grans i lentes, no el centelleig de la joieria moderna. Es reconeixen per tres trets:

Culata profunda — la part de sota de la pedra és més alta.
Taula petita — la faceta plana superior ocupa menys.
Culet visible — mirant de cara es veu un puntet pla al centre, que en la talla moderna no existeix.

La talla brillant actual, amb les seves 57 facetes calculades, és de 1919 endavant. I aquí un consell que va contra la intuïció: no retalli una pedra antiga a talla moderna. Guanya centelleig i perd pes, història i valor.

Necklace, Byzantine, probably 5th century — Collaret bizantí, cap al segle V. El treball d'orfebreria —el trenat, la soldadura, el remat— és el que distingeix una peça de museu del seu pes en or. Fondre-la hauria donat uns grams.
**Necklace**Byzantineprobably 5th century · Art Institute of Chicago · obra 65681 · CC0

El que separa una joia del seu pes en metall

El taller. Una signatura reconeguda multiplica. I no parlem només dels noms internacionals: l’argenteria i la joieria del modernisme català tenen tallers identificables i col·leccionats.

La integritat. Una peça completa, amb el seu tancament original i les seves pedres originals, val desproporcionadament més que la mateixa amb un tancament modern.

El disseny d’època. Georgià, victorià, Art Nouveau, Art Déco: cada període té trets reconeixibles i demanda pròpia. El Déco és avui el més buscat.

La procedència. Com en tot, però aquí amb un matís: les joies s’hereten i gairebé mai porten papers. Qualsevol documentació —una foto de família on es porti posada, una factura antiga— val més del que sembla.

Els senyals d’alarma

«Or antic» sense especificar la llei. És la fórmula que evita dir que és de baixa llei, xapat o vermeil. Demani el número.

El xapat venut com a or. Amb lupa, busqui desgast als cantells i als punts de frec: si assoma un metall diferent per sota, és xapa.

Pedres substituïdes. Miri si totes les pedres d’una peça tenen la mateixa talla i el mateix to. Una de moderna entre antigues canta.

El collaret de perles sense informe. La diferència entre natural i cultivada és enorme i no es veu. Per a un import alt, radiografia.

Què exigir per escrit

A la factura, i no de paraula: metall i llei amb el seu número; pedres —tipus, pes aproximat, talla i si hi ha tractaments—; perles —natural o cultivada—; època de la peça, i si el disseny és d’època o posterior; i reparacions i substitucions conegudes.

I la pregunta de tancament: què passa si un gemmòleg independent contradiu la descripció. Un joier seriós té una resposta preparada.

On és el valor avui

La joieria antiga és de les poques categories que venen els dos oficis: és a galeries i a antiquaris, i també a joieries. Això amplia el mercat i també la dispersió de preus: la mateixa peça pot tenir valoracions molt diferents segons a qui es pregunti, i val la pena preguntar a més d’un.

I una observació de mercat: el camafeu i la joieria victoriana de dol estan barats —va canviar el gust— mentre que el Déco i el modernisme estan cars. Si compra per gust i no per inversió, en el primer hi ha treball excepcional a preus que no es tornaran a veure quan el gust giri una altra vegada.

Joieria antiga, més enllà del pes en or