Com saber si una antiguitat és autèntica

La pregunta sembla una i en són quatre. Una peça pot ser del segle XVIII, ser de plata de llei, no haver sortit mai del taller que se li atribueix i haver desaparegut d’una parròquia el 1994. Les quatre respostes són independents: es pot fallar en una i encertar en les altres tres.

1. És de l’època que diu?
2. És el que diu que és? — el material i la tècnica.
3. És de qui diu que és? — l’autoria.
4. Es pot vendre? — la propietat i la procedència.

Van de la més barata de comprovar a la més cara. I la quarta, que és l’única que li pot costar la peça sencera encara que les altres tres estiguin bé, no surt a gairebé cap guia.

Un · És de l’època que diu?

Això s’acota mirant com està feta, no com sembla. Cada material té la seva comprovació i cadascuna està desenvolupada a part: el moble pels calaixos i els cargols, la pintura pel suport i el craquelat, la plata per les marques de contrast. Si el que es discuteix és si la peça arriba a antiguitat, això té la seva pròpia frontera a antiguitat, vintage o retro.

Aquí només hi va la regla que val per a totes, i és la més útil d’aquesta pàgina:

No busqui perfecció: busqui coherència. Un objecte que ha viscut dos-cents anys s’ha desgastat on es toca —la vora d’un calaix, el braç d’una butaca, el cantell d’una safata— i no on no es toca. La fusta vella s’encongeix a través de la fibra i no al llarg, de manera que un tornejat que era rodó avui és lleugerament ovalat. La brutícia s’acumula als racons que ningú neteja, no als que estan a la vista.

El sospitós no és el desgast: és el desgast repartit per igual, o en llocs on cap mà no ha arribat mai. I el mateix amb les reparacions: qualsevol peça de dos segles ha estat reparada. La raresa és que no en tingui cap.

Dos · És el que diu que és?

La més barata de resoldre i la que més diners estalvia, perquè aquí no es discuteix una atribució: es discuteix un material.

Plata o platejat. La plata s’enfosqueix en negre blavós. El platejat es gasta abans als cantells i les nanses, i per sota apunta un metall groguenc.

Bronze o calamina. El bronze pesa i és fred al tacte; l’aliatge de zinc —calamina, zamak— pesa molt menys i es ratlla blanc. En escultura, a més, cal preguntar pel surmoulage: un bronze fos a partir d’un altre bronze surt al voltant d’un dos per cent més petit i amb el detall tou, com una fotocòpia d’una fotocòpia.

Ivori o os. L’os té canalicles —puntets i línies fosques, visibles amb lupa— i l’ivori té una veta creuada en rombes molt fins.

Massís o xapa. Miri el cantell i l’interior d’un calaix: una xapa fina sobre pi es veu al tall, i no és cap frau —el moble bo porta xapa des del segle XVIII— però no val el mateix que el massís.

Tres · És de qui diu que és?

La pregunta cara. Gairebé mai no es resol mirant l’objecte, i qui li digui el contrari li està venent alguna cosa. Es resol amb papers — però abans que amb papers, amb el vocabulari, perquè el catàleg ja li està dient la veritat:

• Joan de Joanes — la casa afirma l’autoria i en respon.
• Atribuït a — opinió raonada, no provada.
• Taller de — el seu obrador, no la seva mà.
• Cercle de — algú del seu entorn immediat.
• Escola de / seguidor de — la seva manera, una altra mà, de vegades un altre segle.
• Estil X, al gust de — no diu res de la data ni de l’autor.

Cada esglaó divideix el preu, i cap no és un engany: són fórmules honestes que l’ofici fa un segle que fa servir amb precisió. L’engany és cobrar un esglaó com el de dalt, o dir de paraula «és un Joanes» i escriure «escola de» a la factura. Quan això passa, val l’escrit: és l’única cosa que existeix l’endemà.

Quatre · Es pot vendre?

La que gairebé ningú fa, i l’única que el pot deixar sense la peça i sense els diners tenint raó en tota la resta.

Una antiguitat pot ser perfectament autèntica i no ser de qui la ven. Dues regles que convé saber abans de pagar, desenvolupades a setze anys no blanquegen una peça robada: qui va ser privat il·legalment d’un objecte el pot reivindicar de qui el posseeixi —i la bona fe dona dret que li reemborsin el preu, no a quedar-se la peça—; i en béns eclesiàstics protegits el rellotge directament no corre: són imprescriptibles.

Què es demana, i no costa res:

• La cadena de procedència per escrit. No «de col·lecció particular»: de qui, quan, amb quin document. Que no hi hagi papers no prova res dolent —moltíssima antiguitat legítima circula sense arxiu—, però canvia qui carrega amb el risc, i això s’ha de notar en el preu.
• Si la peça està catalogada. És una pregunta normal en una casa professional, i la resposta condiciona què es podrà fer amb l’objecte després.
• Desconfiar de l’art sacre sense història. És el gènere amb més robatori. Si apareix un sant del XVI i ningú diu de quina església va sortir, aquesta és la pregunta, no una impertinència.

Els papers, per ordre de valor

La factura amb descripció. Autor o taller si n’hi ha, època, materials, mides i les restauracions. És el document més important de tots perquè és l’únic que converteix el que li van dir en una cosa exigible.

L’informe d’un perit independent. Amb nom, titulació i data. És el que de debò acredita.

El certificat d’autenticitat. Val el que valgui qui el signa. Emès pel mateix venedor és una declaració, no una garantia; i un segell sense nom no és res.

L’informe tècnic. Quan cal laboratori: la fluorescència ultraviolada mostra els repintats, la reflectografia infraroja el dibuix de sota, la radiografia l’estructura interna i l’anàlisi elemental la composició. Aquest últim tanca discussions senceres: un blanc de titani en un quadre «del XVIII» ho resol, perquè aquest pigment no es comercialitza fins als anys vint del segle XX. La dendrocronologia data la fusta, que no és el mateix que datar el moble: diu quan es va tallar l’arbre, no quan es va fer la peça.

I la clàusula que resumeix tot l’anterior: què passa si un perit independent contradiu el que diu la factura? Una casa seriosa té la resposta preparada i sol ser raonable. La incomoditat davant d’aquesta pregunta és, tota sola, tota la informació que necessita.

Els senyals que arriben abans que les proves

• El preu molt per sota del que es veu al mercat per al mateix.
• La pressa: «hi ha un altre comprador aquesta tarda».
• «Ve d’una casa important» sense dir quina.
• Factura sense descripció, o directament rebut.
• Una restauració que apareix en mirar per darrere i que ningú no va esmentar.
• Una rebaixa gran i immediata. Diu més de la peça que del venedor.

L’ordre en què convé mirar

1. Giri l’objecte. El revers, el fons i l’interior d’un calaix són la part que ningú no falsifica amb cura.
2. Comprovi el material abans que la signatura. És més barat i descarta més.
3. Llegeixi l’etiqueta i la factura amb el vocabulari a la mà.
4. Demani la procedència per escrit.
5. Decideixi si el preu justifica un informe: si és deu vegades el cost de l’anàlisi, l’anàlisi és barata.

El que de debò s’està comprant

Cap d’aquestes comprovacions dona una certesa absoluta, i qui prometi el contrari està venent tranquil·litat, no informació. El que sí que fan és moure el risc de lloc: d’una conversa que s’oblida a un paper que es pot ensenyar.

Per això l’última comprovació no és sobre l’objecte sinó sobre qui el ven. Una casa que documenta el que té, escriu el que sap i admet el que no sap respon de la peça durant anys. Les regles que demanem a les que surten aquí són al pacte, amb data; i amb qui està parlant ho diuen els directoris d’antiquaris i de galeries.