Punxons de plata espanyola: com llegir les marques

Amb la plata anglesa es pot ser taxatiu: hi ha un sistema nacional, una taula de lletres i una data exacta per a gairebé cada peça. Amb l’espanyola no. Aquí el marcatge va ser municipal durant segles —cada ciutat amb el seu gremi, el seu fidel contrast i la seva marca—, de manera que no existeix cap taula única que resolgui el problema d’una vegada.

Això té una conseqüència pràctica que convé acceptar abans de començar: llegir una peça espanyola és localitzar-la, no datar-la a l’any. Aquesta fitxa va sobre què es mira i en quin ordre.

Les tres marques que porta una peça espanyola

Fins a finals del XIX, una peça ben marcada porta tres punxons, i cadascun respon a una pregunta diferent:

• La de l’artífex. L’argenter que la va fer, gairebé sempre el seu cognom o les seves inicials. És la signatura, i és la que dispara el preu quan el nom està documentat.
• La de localitat. La ciutat on es va contrastar —que no sempre és on es va fer—. Còrdova va fer servir un lleó rampant; València, «VALE» primer i després una L coronada. No n’hi ha dues d’iguals i no hi ha llista curta: cada centre té la seva bibliografia.
• La del contrast. El fidel contrast, el fedatari públic que assajava el metall i responia de la seva llei. És la marca més útil de les tres, perquè identifica una persona amb anys d’exercici coneguts, i això acota la data molt millor que la resta.

A aquestes tres s’hi suma de vegades una marca cronològica, amb dues xifres de l’any. Apareix de manera excepcional al segle XVII i es torna freqüent al XVIII. Si la veu, té mitja feina feta.

La llei no era 925, era onze diners

Aquest és l’error més repetit quan algú busca marques en una peça antiga espanyola: espera trobar un «925» i no el trobarà.

La norma castellana s’expressava en diners i grans, no en mil·lèsimes: dotze diners era la plata pura i el que s’exigia eren onze diners i quatre grans. Les mil·lèsimes arriben molt després, amb la normativa moderna. Un «925» colpejat en una peça que diu ser del XVIII no és cap tranquil·litat: és un senyal d’alarma, perquè aquella manera d’expressar la llei no existia quan suposadament es va fer.

L’estrella del 1934 tanca discussions

De totes les marques espanyoles, la que resol més de pressa és la més recent: des del 1934, l’estrella de cinc puntes inscrita en un cercle passa a ser el contrast oficial a Espanya.

No diu qui la va fer ni on. Diu una cosa més simple i molt útil: la peça és posterior a aquella data. Quan una peça s’ofereix com a vuitcentista i porta l’estrella, la conversa s’ha acabat.

Una peça de més de cent anys no necessita punxó modern

Val la pena dir-ho amb la llei al davant, perquè genera molts dubtes en una compra. La norma vigent —la Llei 17/1985 sobre objectes fabricats amb metalls preciosos— obliga a contrastar abans de vendre, i reconeix per a la plata tres lleis: 999, 925 i 800 mil·lèsimes.

Però el seu article 2 eximeix expressament els objectes de més de cent anys. És a dir: una peça antiga de debò és legalment fora d’aquell sistema, i exigir-li una marca moderna és demanar-li una cosa que la llei no li demana.

D’aquí la regla pràctica: en una peça moderna, l’absència de contrast és un problema. En una d’antiga, no significa res per si sola.

Com saber si és plata de llei quan no hi ha marca

Sense punxó fiable queden els senyals físics, i cap no decideix tot sol:

• El color de l’enfosquiment. La plata forma sulfur i es posa negra amb reflex blavós. El verd és coure i el bru sol ser llautó: en tots dos casos, la peça no és el que diu.
• El desgast dels cantells. El platejat se’n va primer per on frega —vores, nanses, la base—, i a sota treu un metall groguenc o grisenc. En una peça massissa el cantell gastat continua sent del mateix color.
• El pes. La plata pesa notablement més que l’alpaca del mateix volum. No és cap mesura, però dues peces iguals a la mà es distingeixen.
• Les sigles del revers. «EPNS», «metall blanc», «alpaca» o «silver plated» volen dir el mateix: no hi ha plata a valorar.

I l’advertiment de sempre, que aquí val més que enlloc: un punxó es pot afegir. Colpejar una marca falsa en una peça autèntica de metall blanc és barat i es fa. Per això en una compra d’import el punxó acompanya l’informe del contrast, no el substitueix.

L’ordre en què convé mirar

1. Buscar les marques on ningú no mira: la base, l’interior del peu, la vora d’una nansa, la llengüeta d’una tapa
2. Comptar quantes n’hi ha: tres marques diferents és el patró espanyol clàssic
3. Buscar xifres: dos dígits són any; tres són mil·lèsimes i per tant modernes
4. Comprovar si hi ha estrella de cinc puntes, que data la peça després del 1934
5. Si no hi ha marca, anar al metall: color de l’enfosquiment i desgast dels cantells
6. Contrastar el que diguin les marques amb el que digui la peça, i desconfiar quan no expliquin el mateix

Els punxons d’una joia segueixen la mateixa lògica, encara que amb altres marques i altres mides: això és a la guia de compra de joieria antiga. I si el que té al davant és una casa a qui comprar en lloc d’una peça per llegir, el directori d’antiquaris està ordenat per província.

I per al que envolta la marca —què separa la plata de llei del platejat, per què fondre sol ser el pitjor negoci i què destrueix el valor d’una peça— hi ha la guia de compra de plata i metalls.

Els punxons responen només una de les quatre preguntes que s’amaguen darrere d’«és autèntica?». Les altres tres —l’època, l’autoria i si la peça es pot vendre— són a com saber si una antiguitat és autèntica.