Aquesta és l’única família de l’ofici amb un terra garantit: per sota de tota la resta, una peça de plata sempre val el metall que porta. I aquesta seguretat, que sembla un avantatge, és la raó per la qual aquesta categoria perd cada any més peces bones que cap altra.
Perquè el terra també és una porta. Un saler del XVIII amb el seu punxó de contrast i la marca del seu argenter val diverses vegades el que pesa; a la finestreta d’un compro-or val el que pesa, i en surt camí del gresol. La diferència entre aquests dos números és tot el que cal saber abans de vendre —i bona part del que cal saber abans de comprar—.
Gerra de plata, primer quart del segle XVIII. Un cos aixecat a martell des d’una xapa plana, amb la nansa fosa a part i soldada: cadascuna d’aquestes operacions deixa marques que una peça estampada moderna no pot tenir, i són les que sobreviuen sota la pàtina.
TankardCornelius Kierstede1700–20 · Art Institute of Chicago · obra 55119 · CC0
Un · Plata, platejat i el que no és cap de les dues
Tres famílies que s’assemblen a un metre i no s’assemblen gens al tacte.
Plata de llei. Porta punxons i envelleix enfosquint-se en un negre blavós i uniforme. Pesa. En donar-hi un cop suau respon amb un to llarg.
Platejat. Una capa de plata sobre un altre metall. Envelleix a l’inrevés: es gasta primer on es toca —cantells, nanses, el voraviu d’una safata, la punta d’una cullera— i per sota apunta el coure vermellós o el groc del llautó. No és cap frau: hi ha platejat antic excel·lent, i una safata anglesa de platejat de fusió del XIX és una peça legítima amb mercat propi. El que no pot ser és que la hi venguin com a plata.
Alpaca o metall blanc. Coure, níquel i zinc. Ni un gram de plata. És la major part de la coberteria del segle XX i val el que val com a objecte d’ús, que no és zero, però no té terra de metall preciós.
Els punxons espanyols tenen fitxa pròpia, perquè llegir-los és un ofici en si mateix i Espanya no va tenir mai un sistema nacional com el britànic: és tot a punxons de plata, amb les tres marques que porta una peça i per què la llei castellana no era 925 sinó onze diners i quatre grans.
Dos · Per què fondre és gairebé sempre el pitjor negoci
Val la pena dir-ho amb números rodons, encara que les cotitzacions canviïn.
El valor de fosa és el pes per la cotització, menys la minva i menys el marge de qui fon. És un número petit i és el mateix per a una peça del 2020 que per a una del 1780.
El valor de la peça hi suma la feina, l’autor, la ciutat, l’època, la raresa del tipus i l’estat. En plata espanyola del XVIII, en orfebreria signada o en qualsevol peça amb documentació, aquest segon número no és un deu per cent més alt: pot ser diverses vegades el primer.
D’aquí l’única regla que de debò importa aquí: abans de vendre al pes, ensenyi-la a algú que compri peces. Costa una tarda i és reversible; el gresol no ho és.
Gerra d’argenter colonial, cap al 1705. El que multiplica el preu d’una peça com aquesta no és la plata que porta: és que se sàpiga qui la va fer, on i quan. Fosa, tot això val exactament el mateix que una cullera moderna del mateix pes.
TankardJeremiah Dummerc. 1705 · Art Institute of Chicago · obra 104676 · CC0
Tres · El que destrueix valor, i gairebé tot és evitable
El repoliment. La primera causa, amb diferència. Un poliment agressiu arrodoneix les arestes, aplana el gravat i es menja els punxons —que són justament el que dona valor a la peça—. És irreversible. S’ha perdut més plata bona amb un drap i pasta abrasiva que amb tots els robatoris junts.
El monograma esborrat. Aprima la plata en aquella zona i es detecta alenant sobre la superfície: apareix el fantasma del gravat antic. Al comprador li diu dues coses, i totes dues dolentes: que la peça té menys metall del que sembla i que algú va voler amagar-ne la història.
Les soldadures modernes. Una nansa resoldada amb estany es veu com una línia mat i grisenca, diferent de la lluïssor del voltant. Resta força, i en peça d’ús —gerres, salseres— és el primer que cal mirar.
El gravat afegit. Un escut o unes inicials gravats avui sobre una peça antiga per «donar-li història» són un problema, no una millora: es nota en el tall del burí, més net i més profund que el desgastat d’època.
Els cops al voraviu d’una safata, que obliguen a una feina de recuperació cara i gairebé sempre visible.
El que no resta: la pàtina. Una plata que fa dos-cents anys que s’enfosqueix als racons i brilla on es toca està explicant la seva edat. Deixar-la així és la decisió correcta.
Quatre · Bronze daurat, coure i llautó
L’altra meitat de la categoria, i la que menys s’entén.
El bronze daurat —guarniments de moble, canelobres, rellotges de sobretaula, aplics— es compra pel daurat i es destrueix netejant-lo. La capa d’or és finíssima i qualsevol netejametalls se l’endú en una passada. Se li treu la pols amb un pinzell suau i prou. En peça anterior a mitjan XIX el daurat es feia al mercuri i té un color càlid i una mica desigual; un redaurat modern es delata per ser massa groc i massa uniforme.
El coure i el llautó de cuina i de taula —cassons, calderes, morters, brasers— són l’entrada més barata a la categoria i de les més agraïdes. Es compren per la forma, el pes i l’honestedat de l’ús: un fons reblat i gastat val més que un d’impecable, perquè l’impecable sol ser recent.
Cinc · La plata d’altar, i un advertiment
Calze, copó, custòdia, crismera, portapau. És material litúrgic i és on aquesta categoria es creua amb un problema seriós: bona part de la plata d’altar que circula va sortir de parròquies, i els béns eclesiàstics protegits són imprescriptibles —el temps no els neteja—.
No vol dir que no es pugui comprar plata religiosa: n’hi ha moltíssima desamortitzada, venuda legalment o d’origen civil. Vol dir que aquí la procedència no és un extra, és la compra. Com es demana i per què la bona fe no dona la propietat és a com saber si una antiguitat és autèntica i explicat sobre un cas real a setze anys no blanquegen una peça robada.
Sis · Què preguntar
- És plata de llei, platejat o alpaca? Quins punxons té i què diuen?
- Quant pesa? (I que el pes consti a la factura.)
- Està repolida? Hi ha monograma esborrat?
- Porta soldadures o reparacions? On?
- Si és litúrgica: d’on ve, i hi ha papers?
Què es paga
El coure i el llautó d’ús són la porta barata. La coberteria de plata de llei del XX es paga poc per damunt del pes, i per això és la millor compra per a qui la vulgui fer servir de debò. La plata espanyola dels segles XVII i XVIII amb contrast identificable i l’orfebreria signada són una altra cosa, i allà el metall deixa de decidir el preu.
Les cases que treballen aquesta família són al directori d’antiquaris, amb província i especialitat declarades — i amb el pacte escrit al costat, que és el que els demanem a canvi de sortir-hi.