Datar un moble per les seves marques de fabricació

El moble és l’única categoria del sector amb una indústria sencera dedicada a fabricar peces «d’estil» que s’assemblen molt a les d’època. Per això és on és més fàcil equivocar-se.

La bona notícia és que un moble no es pot falsificar del tot: està fet amb eines, i les eines deixen marques que canvien amb el temps. Aquesta fitxa va sobre on mirar. És per consultar-la amb la peça al davant, no per llegir-la un cop.

Comenceu per obrir un calaix

És el gest que dona més informació i el que gairebé ningú fa. Traieu-lo sencer i gireu-lo.

Les cues d’oreneta. És l’indici més fiable que existeix. Tallades a mà són poques —dues o tres per junta—, desiguals entre si i amb els espais variables. Fetes a màquina, des de finals del XIX, són moltes, idèntiques i perfectament equidistants. Si en veieu dotze exactament iguals, la peça no és del XVIII per molt que ho sembli per fora.

El fons i els costats. Ningú no va acabar mai l’interior d’un calaix, així que allà hi ha la fusta en brut i les marques de l’eina. La serra de mà deixa traços irregulars i lleugerament oblics; la circular, arcs concèntrics que no existeixen abans de mitjan XIX; la de cinta, línies rectes i paral·leles del darrer terç del XIX endavant.

El desgast de les guies. Un calaix que fa segle i mig que s’obre ha desgastat la seva guia de manera asimètrica, més al costat pel qual s’estira. Un desgast simètric i suau es va fer amb paper de vidre.

Els caragols i els claus daten gairebé sols

• Abans de 1850: caragol fet a mà. Rosca irregular, punta roma —no perfora, cal fer forat previ— i ranura del cap sovint descentrada.
• Des de 1850: caragol industrial, rosca uniforme i punta afilada.
• Segle XX: cap d’estrella, grapes metàl·liques.
• Claus forjats a mà, de secció quadrada i cap irregular: anteriors a 1800 aproximadament.

Un moble pot tenir caragols moderns legítimament —una reparació antiga també és història de la peça— però si tots ho són, o si són en forats que no mostren petja d’altres anteriors, la construcció és recent.

Distingir una peça d’època d’una d’estil

La diferència comercial entre totes dues —i el que ha de constar a la factura— s’explica a la guia de compra de mobles antics. Aquí va com es distingeixen mirant la peça:

• Coherència interna. Un moble d’època té la construcció del seu temps a tot arreu, també on no es veu. Un d’estil copia la forma exterior però es construeix amb els mitjans del taller que el va fer: cargoleria moderna, xapa fina, contraxapat.
• El contraxapat i l’aglomerat no existeixen abans del segle XX. Veure qualsevol dels dos tanca la discussió.
• La simetria perfecta. El treball a mà té desviacions de mil·límetres. Una talla en què els dos costats són idèntics es va fer amb màquina copiadora.

L’ordre en què convé mirar

1. Obrir un calaix i girar-lo: cues d’oreneta i marques de serra
2. Mirar la part del darrere i els fons, que no es van acabar mai
3. Comprovar caragols i claus, i si els seus forats tenen petges anteriors
4. Buscar el desgast on toquen les mans, i que sigui asimètric
5. Descartar contraxapat i aglomerat a qualsevol part de l’estructura

Cap dels cinc senyals no decideix tot sol. El que data una peça és que tots expliquin la mateixa història: una sola discordança no condemna, però tres sí.

I un advertiment que val per a tot l’anterior: l’estil —isabelí, imperi, ferrandí— no és una data. Per a això hi ha la fitxa d’estils del moble espanyol, que explica quin gust és cadascun i per què el segle XIX els va refer tots.

I si el que vol no és datar un moble sinó decidir si una peça qualsevol és el que diuen que és, la comprovació general —les quatre preguntes que s’amaguen darrere d’«és autèntica?»— és a com saber si una antiguitat és autèntica.