Estils del moble espanyol, regnat per regnat
Carles IV, imperi, ferrandí, isabelí, alfonsí i modernista: què mira un antiquari per situar un moble a la seva època i per què l'etiqueta canvia el preu.
Revisada el
Situar un moble a la seva època és el primer que fa qualsevol que se’l vol comprar, i també el primer en què s’equivoca. La raó és que el nom de l’estil descriu un gust, no una data: el segle XIX va refer gairebé tots els estils anteriors i el XX els va tornar a refer, de manera que la mateixa silueta pot correspondre a tres moments separats per dos-cents anys.
Aquesta fitxa ordena el vocabulari espanyol —el que fan servir els antiquaris d’aquí i que no té equivalent exacte en anglès ni en francès— i diu, per a cada estil, què es mira. El que no fa és datar: per a això hi ha els senyals de fabricació, que van a la seva pròpia guia.
Butaca de cap al 1867. És britànica, no espanyola, i és aquí a propòsit: ensenya el moment en què Europa sencera va deixar d'inventar estils i va començar a refer els antics. Aquest gir és el que a Espanya anomenem alfonsí, i és la causa de gairebé totes les confusions de datació del XIX.
ArmchairOwen Carter Jonesc. 1867–70 · Art Institute of Chicago · obra 146866 · CC0
Carles IV · cap a 1788–1808
El darrer neoclassicisme espanyol, contemporani del regnat que li dona nom. Línies rectes, potes troncocòniques acanalades i simetria estricta. La decoració és sòbria i es concentra en la marqueteria i en els bronzes, no en la talla.
Què es mira: el xapat de fustes clares —setí, llimoner— amb filets de contrast, i l’absència de corbes a l’estructura. Quan apareix una corba sol ser al respatller, mai a les potes.
És l’estil que més es confon amb l’imperi posterior, i la diferència pràctica és el pes visual: Carles IV és lleuger, imperi és massís.
Imperi · cap a 1808–1830
Arriba amb l’ocupació napoleònica i la sobreviu. És l’estil del volum: fustes fosques —caoba sobretot—, superfícies grans i llises, i aplicacions de bronze daurat com a única decoració.
Què es mira: el repertori decoratiu, que és arqueològic i reconeixible —esfinxs, palmetes, cignes, lires—, i les potes en forma de columna o de urpa. La talla desapareix gairebé del tot: el que decora és el bronze aplicat.
Ferrandí · cap a 1814–1833
La versió espanyola i domèstica de l’imperi, ja sense l’aparell imperial. Manté les formes rotundes però canvia la caoba per fustes del país i substitueix bona part dels bronzes per talla daurada o per marqueteria.
Què es mira: és l’estil on més es nota la mà del taller local. Sol haver-hi una desproporció amable entre l’ambició del disseny i els mitjans amb què es va executar, i això —lluny de restar— és el que permet reconèixer-lo.
Isabelí · cap a 1833–1868
El més abundant al mercat espanyol, i per això el més citat i el pitjor usat. És ja un estil burgès: moble per a casa benestant de ciutat, no per a palau. Tornen les corbes, la tapisseria capitoné i les fustes fosques, amb palissandre molt present.
Què es mira: la silueta tova —respatllers en violí o en medalló, potes cabriolé— i el gust pel brill: xapats molt polits, de vegades amb incrustació de nacre o de llautó.
Compte aquí: «isabelí» es fa servir al comerç com a calaix de sastre per a gairebé qualsevol moble corb i fosc del XIX. Que una peça sigui isabelina de debò —feta en aquelles dècades— o «d’estil isabelí» —feta després imitant-lo— és la diferència de preu més gran de tota aquesta llista, i ha de constar per escrit.
Alfonsí · cap a 1874–1885
No és un estil, és una època amb diversos estils alhora, i convé saber-ho abans de fer servir la paraula. Coincideix amb l’historicisme europeu: es refan alhora el gòtic, el renaixement, el barroc i allò àrab, sovint a la mateixa casa i de vegades al mateix moble.
Què es mira: la barreja. Un moble que cita dues èpoques diferents sense dissimular-ho és gairebé segur d’aquest moment. També la tècnica: encara que la forma imiti el XVI, l’execució és industrial o semiindustrial, i això es veu en la regularitat de les motllures i dels encaixos.
Modernista · cap a 1888–1915
El tall amb tot l’anterior. Línia corba d’origen vegetal, estructura i decoració foses en una sola cosa, i fustes treballades en corba per vapor o per laminat. A Espanya té el focus a Catalunya, amb obra de qualitat excepcional i signatures identificables.
Què es mira: que la corba sigui estructural i no aplicada. A l’historicisme la corba s’afegeix a sobre; aquí la peça sencera és corba. I la presència d’altres materials integrats d’origen —vidre, ferro forjat, ceràmica— com a part del disseny, no com a adorn posterior.
Què es confon amb què
| Es diu | Sol ser en realitat |
|---|---|
| Isabelí | Qualsevol moble corb i fosc del XIX, o una còpia del XX |
| Imperi | Ferrandí, quan la fusta no és caoba i els bronzes són talla daurada |
| Renaixement espanyol | Alfonsí: historicisme del XIX refent el XVI |
| Modernista | Art déco, que ja és dels anys vint i té la línia geomètrica |
La regla pràctica és sempre la mateixa: l’estil és una hipòtesi, la fabricació és la prova. Si la factura diu «isabelí» i prou, està dient a què s’assembla, no quan es va fer.