Quatre fires en nou setmanes, i només una revisa el que es ven

El 24 de setembre obre Estampa a IFEMA. Seixanta-sis dies després, el 29 de novembre, tanca Feriarte al mateix recinte. Entre aquestes dues dates hi caben dues fires més —Swab i Loop, totes dues a Barcelona— i pràcticament tot el que aquest sector ensenya en públic durant l’any.

Se sol explicar com un calendari: quatre caselles, quatre dates, apunteu-les. Ens sembla la manera menys útil d’explicar-ho. Les quatre venen coses diferents, a preus que no s’assemblen gens, i amb garanties que tampoc no són les mateixes — i aquesta última diferència, que és la que decideix més diners, no l’explica cap de les quatre al seu web.

Les quatre, en una taula

Fira	Quan	On	Què s’hi compra
Estampa	24–27 de setembre	IFEMA, Madrid	Obra gràfica i múltiple d’artistes vius
Swab	8–11 d’octubre	Palau Victòria Eugènia, Montjuïc	Art contemporani emergent
Loop	17–19 de novembre	Barcelona	Videoart
Feriarte	21–29 de novembre	IFEMA, Madrid	Antiguitat clàssica i galeria

Tres de les quatre són de galeria. Hi tornarem al final, perquè diu força coses del sector.

Dos comitès que es diuen semblant i no són el mateix

Gairebé totes les fires presumeixen de tenir un comitè. Convé saber que n’hi ha de dues menes i que només una mira les peces.

El comitè de selecció decideix quines galeries hi entren. És el normal en una fira d’art i és una garantia real, però indirecta: filtra el venedor, no la mercaderia. El que aquell expositor pengi al seu estand és cosa seva.

El comitè d’autenticitat revisa les peces, abans que obri la fira, i pot retirar de l’estand allò que no compleixi. Al calendari espanyol el té Feriarte, i és el que la separa d’un mercat gran: el filtre no el posa qui ven.

La distinció importa perquè canvia a qui reclameu si alguna cosa surt malament. Amb un comitè de selecció, al galerista. Amb un d’autenticitat hi ha a més un tercer que ja hi va dir que sí. El que cap dels dos és: un peritatge peça a peça amb informe signat. Un comitè redueix molt la probabilitat d’ensopegar amb una falsificació descarada; no converteix una atribució discutible en una autoria segura, i no substitueix la factura.

El que baixa de preu no és l’obra: és l’entrada a l’ofici

Les fires de setembre i octubre tenen una cosa en comú que gairebé no es diu mai, i és el motiu pel qual val la pena anar-hi encara que no es compri.

A Estampa es troba obra original d’artistes vius per uns quants centenars d’euros. No és obra menor: l’obra gràfica és una peça concebuda per ser impresa, amb la seva matriu i la seva edició numerada, i fa cinc-cents anys que és la manera que una imatge arribi a més d’una casa. És el preu de sortida més baix de tot el calendari, i per això és la fira per la qual es comença.

A Swab el llindar també és baix, però per un altre motiu: es compren artistes que encara no tenen mercat secundari. Això s’ha de dir sencer — com a inversió, no. La majoria dels artistes que es veuen en una fira d’emergent no tindran revenda d’aquí a deu anys, i això no és un defecte de la fira: és l’estadística de l’ofici. Es compra emergent perquè l’obra agrada i perquè costa el que un pot pagar. Si a més es revalora, és un premi, no el pla.

I a totes dues passa el mateix, que és el que de debò val: cinquanta galeries en un pavelló permeten veure el mateix artista en dos estands, amb dos preus, i preguntar per la diferència. Això no es pot fer visitant sales d’una en una en setmanes diferents. Es pot anar a una fira a no comprar res i sortir-ne sabent el triple.

Un vídeo no es porta a la mà

Loop és el cas rar del calendari, i l’incloem dient el que hi ha: és l’única fira dedicada al videoart i és un nínxol que avui no treballa cap de les cases d’aquest directori.

Val la pena entendre què s’hi compra, perquè aclareix una cosa que també serveix per a la gràfica. S’adquireix un exemplar d’una edició, amb les condicions d’exhibició que fixi l’artista, més un suport i un certificat. No es compra el copyright: l’artista conserva els seus drets, igual que un pintor els conserva sobre la imatge del seu quadre. I hi ha una clàusula que en cap altra fira no cal mirar: què passa quan el format de l’arxiu quedi obsolet. Sense el compromís per escrit que l’artista o la galeria facilitin l’arxiu en formats nous, allò que es compra té data de caducitat tècnica.

Feriarte, i la tardor desigual de l’antiquari

El novembre porta la gran: més de cent expositors a IFEMA, nou dies, i el lloc on més cases de l’ofici espanyol es veuen juntes. Moble, pintura antiga, plata, porcellana, rellotgeria i joieria d’època, amb més pes d’alta època que la seva germana de primavera.

Però mireu la taula un altre cop. De les quatre fires de la tardor, tres són de galeria i només una serveix l’antiquari. L’altra cita seva, Almoneda, és d’abril i encara no té dates publicades. És a dir: el món galeria té tres aparadors públics entre setembre i novembre, i el gabinet té nou dies a IFEMA i a esperar la primavera.

No és un retret a ningú. És la mateixa asimetria que es veu a les associacions —les galeries en tenen una de nacional que convoca; els antiquaris estan repartits en associacions provincials que no fan campanya conjunta— i explica per què la meitat del mercat surt a la foto bastant menys del que li correspon per facturació.

Què demanar a l’estand, sigui quina sigui la fira

Canvia l’objecte; no canvia el paper.

• Factura amb descripció, no un rebut. Autor o taller si n’hi ha, època, materials, mides i —allò que sempre s’oblida— les restauracions. Un moble reintegrat o un rellotge amb la màquina canviada no valen el mateix, i això ha de constar per escrit, no de paraula en un estand amb soroll.
• La numeració, si és obra d’edició. 12/75 és la impressió dotze de setanta-cinc. El primer número no diu res de la qualitat; el segon ho diu tot sobre l’escassetat.
• Com es factura l’impost. Preguntar si apliquen el règim de béns usats i sobre quina base va l’IVA no és una impertinència: canvia el preu final, i a Espanya l’art continua pagant el tipus general mentre la resta d’Europa l’ha abaixat.
• La pregunta incòmoda. Què passa si un expert independent diu que això no és el que vostè diu que és? Una casa seriosa té la resposta preparada, i és escrita al pacte que demanem a les que surten aquí.

I una cosa pràctica: porteu una lupa de deu augments. Distingeix un gravat d’una reproducció fotomecànica —la retícula regular de punts la delata— i és la comprovació que més diners estalvia de tot el calendari.

Aquesta llista caduca

El calendari complet està actualitzat amb les dates que confirmen els organitzadors, inclosa la d’ARCO al març. Però convé dir en veu alta què és un article com aquest: el 30 de novembre no serveix per a res.

És exactament la diferència entre aquesta secció i les eines, que no caduquen mai. Un repertori de punxons espera. Estampa és el 24 de setembre, i qui se n’assabenta el 25 ja no hi pot fer res.