Ceràmica i porcellana antigues

Gairebé tothom compra ceràmica girant la peça i mirant la marca. És exactament l’ordre invers del que segueix qui en sap.

La marca és la dada més fàcil de falsificar de tota la categoria —les espases creuades de Meissen es copien des del segle XVIII i encara es copien avui—, així que es mira l’última, quan la peça ja ha dit tota sola de quina família és i quina qualitat té. Abans hi van quatre coses que no es poden fingir barates: la pasta, el vidrat, el modelat i el daurat.

Un · Porcellana o terrissa, en dos segons

No és una jerarquia, és una família diferent, i confondre-les és pagar l’una per l’altra.

El contrallum. Poseu una bombeta al darrere. La porcellana translúcida deixa passar la llum —a les peces fines s’hi veu l’ombra dels dits a través del fons— i la terrissa és completament opaca.

El cantell d’una escantonada. Si n’hi ha una, és la prova definitiva: la porcellana trenca amb un cantell vitri, llis i fred; la terrissa deixa a l’aire un interior granulós i mat, color galeta o crema.

El so. Aguanteu la peça pel voraviu, enlaire, i doneu-hi un cop suau amb l’ungla. La porcellana sana canta amb un to llarg. Un cop sec i curt vol dir pèl, encara que no el vegeu.

Dins de la porcellana, la pasta dura —caolí, cocció altíssima, la de Meissen des del 1710— és dura, blanca i sonora; la pasta tova de les primeres fàbriques franceses i angleses és més càlida, més ivori, i es ratlla amb més facilitat. I la terrissa espanyola de Manises, Talavera o Alcora no és una porcellana fallida: és una altra tradició, més antiga a la Península, i amb peces que valen molt més que bona part de la porcellana europea de sèrie.

Dos · La marca: què diu, què no diu i què delata

Una marca autèntica situa fàbrica i de vegades període. Una marca tota sola no prova res. Tres regles pràctiques:

La marca ha de ser coherent amb la peça. Una marca de Meissen sota un modelat gruixut i un daurat pla és una marca falsa sobre una peça mediocre. El falsificador copia el símbol, que és el barat; no copia quaranta anys d’ofici en el modelat.

El nom del país data. La menció del país d’origen —«Germany», «France», «England»— apunta a peces d’exportació de finals del XIX endavant, i la fórmula «Made in…» ja és del segle XX. Una peça que es declara del XVIII i porta «Made in Germany» queda tancada sense discussió.

Com està posada la marca importa tant com quina és. Una marca sota coberta —pintada abans del vidrat, sota la capa vítria— és difícil de falsificar bé i es veu lleugerament difuminada, com surant a sota. Una marca sobre coberta —damunt del vidrat, que es ratlla amb l’ungla— és molt més fàcil d’afegir després. Si la peça és d’un període en què aquella fàbrica marcava sota coberta i la vostra la porta a sobre, aquí hi ha una conversa.

Un repertori de marques de fàbrica europees és una feina a part i encara no l’hem publicat; mentrestant, les quatre preguntes generals que cal fer a qualsevol peça d’època són a com saber si una antiguitat és autèntica.

Tres · Les fàbriques que es busquen pel seu nom

És la categoria on més gent busca per marca en comptes de per objecte, i convé saber qui és qui.

A Espanya. Manises, amb la seva terrissa de reflex metàl·lic, que és l’aportació espanyola a la ceràmica europea i es compra més fora d’Espanya que dins. Talavera de la Reina i Puente del Arzobispo, amb el blau i l’ocre sobre blanc. Alcora, fundada el 1727 pel comte d’Aranda, la primera fàbrica espanyola que competeix amb les europees. El Buen Retiro de Carles III, a Madrid, la porcellana de la cort. I Sargadelos, a Galícia, des del 1806.

A fora. Meissen, la primera porcellana de pasta dura d’Europa, i Sèvres, la francesa de la cort: totes dues amb marques copiadíssimes. I tot el bloc anglès —Wedgwood, Worcester, Derby— que és on més peces circulen a preu raonable.

Quatre · La restauració que ningú no declara

La ceràmica es restaura millor que gairebé qualsevol altre material, i per això és on més s’amaga. Quatre comprovacions que podeu fer drets, en una botiga:

L’ungla pel voraviu. Recorreu el fil sencer amb l’ungla. Una escantonada reomplerta es nota com un canvi de textura o un petit esglaó molt abans de veure’s.

El tacte i la temperatura. La resina d’ompliment és més calenta al tacte que la ceràmica del voltant, i sona diferent: la zona restaurada no canta.

La lluïssor al biaix. Mireu la peça contra la llum, girant-la. Un repintat té una lluïssor diferent —sol ser més apagada o, al contrari, massa uniforme— i el límit de la zona repintada es dibuixa sol.

La llum ultraviolada. Una llanterna barata resol la majoria dels casos: els materials de restauració moderns fluoresceixen d’una manera diferent de la ceràmica i del vidrat antic, i una nansa refeta apareix com una taca clara evident.

Res d’això converteix una peça restaurada en una mala compra. El que la converteix en mala compra és pagar-la com si no ho estigués.

Cinc · Què resta valor, per ordre

• El pèl, encara que no es vegi de cara.
• L’escantonada al voraviu, que a més és on més es mira.
• La restauració no declarada, que resta el doble que la declarada: l’una desanima, l’altra trenca la confiança.
• El daurat repassat. Un fil daurat gastat per l’ús és història; un fil redaurat modern es veu massa nou i abaixa la peça.
• La tapa que no és seva. Molt freqüent en soperes, teteres i bomboneres. Comproveu que assenta sense joc i que el color del blanc coincideix.
• El rentaplats. En peça daurada o pintada sobre coberta, una sola vegada ja fa prou.

Sis · Què preguntar

1. Té restauracions? Quines i on? (I que consti a la factura.)
2. La tapa i la peça són del mateix servei?
3. La marca és sota coberta o sobre coberta?
4. De quina fàbrica i de quin període, i en què es basa per dir-ho?
5. El servei és complet? Quantes peces exactament?

Què es paga

La ceràmica europea de sèrie del segle XX és de les coses més assequibles de l’ofici: es compra bé, es fa servir i no s’hi perden diners. La terrissa espanyola antiga en bon estat —Manises amb reflex, Talavera del XVII i XVIII, Alcora— està per damunt, i el Buen Retiro i les porcellanes de cort juguen en una altra lliga.

La compra més raonable de tota la categoria continua sent la mateixa de sempre: una vaixella incompleta i bona, que costa una fracció de la completa equivalent i es fa servir igual.

I si el que voleu és a qui comprar-la, al directori d’antiquaris hi ha les cases que treballen aquesta família, amb la província i l’especialitat declarades. Les regles que els demanem són al pacte.