Saltar al contenido
Comissió publicada · Els clients són de la galeria · Dades exportables en un clic El pacte →
Guia de compra

Ceràmica i porcellana antigues

La família on la marca ho decideix gairebé tot, i on més es falsifica precisament per això.

01

On comprar ceràmica i porcellana

8 cases

Gairebé tothom compra ceràmica girant la peça i mirant la marca. És exactament l’ordre invers del que segueix qui en sap.

La marca és la dada més fàcil de falsificar de tota la categoria —les espases creuades de Meissen es copien des del segle XVIII i encara es copien avui—, així que es mira l’última, quan la peça ja ha dit tota sola de quina família és i quina qualitat té. Abans hi van quatre coses que no es poden fingir barates: la pasta, el vidrat, el modelat i el daurat.

Plaque: The Geese of Brother Phillippe (Les Oies du Frere Philippe), Künersberg Faience Manufactory, c. 1750

Placa de terrissa esmaltada, cap al 1750. Una escena pintada a mà sobre esmalt estannífer: cada pinzellada va sobre una superfície que absorbeix a l’instant i no admet correcció. Aquesta impossibilitat de rectificar és el que separa una peça bona d’una còpia posterior, molt abans de mirar la marca.

Plaque: The Geese of Brother Phillippe (Les Oies du Frere Philippe)Künersberg Faience Manufactoryc. 1750 · Art Institute of Chicago · obra 184322 · CC0

Un · Porcellana o terrissa, en dos segons

No és una jerarquia, és una família diferent, i confondre-les és pagar l’una per l’altra.

El contrallum. Poseu una bombeta al darrere. La porcellana translúcida deixa passar la llum —a les peces fines s’hi veu l’ombra dels dits a través del fons— i la terrissa és completament opaca.

El cantell d’una escantonada. Si n’hi ha una, és la prova definitiva: la porcellana trenca amb un cantell vitri, llis i fred; la terrissa deixa a l’aire un interior granulós i mat, color galeta o crema.

El so. Aguanteu la peça pel voraviu, enlaire, i doneu-hi un cop suau amb l’ungla. La porcellana sana canta amb un to llarg. Un cop sec i curt vol dir pèl, encara que no el vegeu.

Dins de la porcellana, la pasta dura —caolí, cocció altíssima, la de Meissen des del 1710— és dura, blanca i sonora; la pasta tova de les primeres fàbriques franceses i angleses és més càlida, més ivori, i es ratlla amb més facilitat. I la terrissa espanyola de Manises, Talavera o Alcora no és una porcellana fallida: és una altra tradició, més antiga a la Península, i amb peces que valen molt més que bona part de la porcellana europea de sèrie.

Dos · La marca: què diu, què no diu i què delata

Una marca autèntica situa fàbrica i de vegades període. Una marca tota sola no prova res. Tres regles pràctiques:

La marca ha de ser coherent amb la peça. Una marca de Meissen sota un modelat gruixut i un daurat pla és una marca falsa sobre una peça mediocre. El falsificador copia el símbol, que és el barat; no copia quaranta anys d’ofici en el modelat.

El nom del país data. La menció del país d’origen —«Germany», «France», «England»— apunta a peces d’exportació de finals del XIX endavant, i la fórmula «Made in…» ja és del segle XX. Una peça que es declara del XVIII i porta «Made in Germany» queda tancada sense discussió.

Com està posada la marca importa tant com quina és. Una marca sota coberta —pintada abans del vidrat, sota la capa vítria— és difícil de falsificar bé i es veu lleugerament difuminada, com surant a sota. Una marca sobre coberta —damunt del vidrat, que es ratlla amb l’ungla— és molt més fàcil d’afegir després. Si la peça és d’un període en què aquella fàbrica marcava sota coberta i la vostra la porta a sobre, aquí hi ha una conversa.

Un repertori de marques de fàbrica europees és una feina a part i encara no l’hem publicat; mentrestant, les quatre preguntes generals que cal fer a qualsevol peça d’època són a com saber si una antiguitat és autèntica.

Tres · Les fàbriques que es busquen pel seu nom

És la categoria on més gent busca per marca en comptes de per objecte, i convé saber qui és qui.

A Espanya. Manises, amb la seva terrissa de reflex metàl·lic, que és l’aportació espanyola a la ceràmica europea i es compra més fora d’Espanya que dins. Talavera de la Reina i Puente del Arzobispo, amb el blau i l’ocre sobre blanc. Alcora, fundada el 1727 pel comte d’Aranda, la primera fàbrica espanyola que competeix amb les europees. El Buen Retiro de Carles III, a Madrid, la porcellana de la cort. I Sargadelos, a Galícia, des del 1806.

A fora. Meissen, la primera porcellana de pasta dura d’Europa, i Sèvres, la francesa de la cort: totes dues amb marques copiadíssimes. I tot el bloc anglès —Wedgwood, Worcester, Derby— que és on més peces circulen a preu raonable.

Large Plate, Talavera Poblana, 1775–1825

Plata de talavera poblana, de l’entorn del 1800. Compte amb el nom, perquè és la confusió més cara d’aquesta categoria: «talavera poblana» és de Puebla, a Mèxic, no de Talavera de la Reina. Comparteixen tècnica i arrel —la mexicana neix de l’espanyola al XVI— però són mercats diferents i preus diferents.

Large PlateTalavera Poblana1775–1825 · Art Institute of Chicago · obra 10507 · CC0

Quatre · La restauració que ningú no declara

La ceràmica es restaura millor que gairebé qualsevol altre material, i per això és on més s’amaga. Quatre comprovacions que podeu fer drets, en una botiga:

L’ungla pel voraviu. Recorreu el fil sencer amb l’ungla. Una escantonada reomplerta es nota com un canvi de textura o un petit esglaó molt abans de veure’s.

El tacte i la temperatura. La resina d’ompliment és més calenta al tacte que la ceràmica del voltant, i sona diferent: la zona restaurada no canta.

La lluïssor al biaix. Mireu la peça contra la llum, girant-la. Un repintat té una lluïssor diferent —sol ser més apagada o, al contrari, massa uniforme— i el límit de la zona repintada es dibuixa sol.

La llum ultraviolada. Una llanterna barata resol la majoria dels casos: els materials de restauració moderns fluoresceixen d’una manera diferent de la ceràmica i del vidrat antic, i una nansa refeta apareix com una taca clara evident.

Res d’això converteix una peça restaurada en una mala compra. El que la converteix en mala compra és pagar-la com si no ho estigués.

Cinc · Què resta valor, per ordre

Sis · Què preguntar

  1. Té restauracions? Quines i on? (I que consti a la factura.)
  2. La tapa i la peça són del mateix servei?
  3. La marca és sota coberta o sobre coberta?
  4. De quina fàbrica i de quin període, i en què es basa per dir-ho?
  5. El servei és complet? Quantes peces exactament?

Què es paga

La ceràmica europea de sèrie del segle XX és de les coses més assequibles de l’ofici: es compra bé, es fa servir i no s’hi perden diners. La terrissa espanyola antiga en bon estat —Manises amb reflex, Talavera del XVII i XVIII, Alcora— està per damunt, i el Buen Retiro i les porcellanes de cort juguen en una altra lliga.

La compra més raonable de tota la categoria continua sent la mateixa de sempre: una vaixella incompleta i bona, que costa una fracció de la completa equivalent i es fa servir igual.

I si el que voleu és a qui comprar-la, al directori d’antiquaris hi ha les cases que treballen aquesta família, amb la província i l’especialitat declarades. Les regles que els demanem són al pacte.

02

Preguntes freqüents

La marca del revers garanteix la fàbrica?
No. Les espases creuades de Meissen són la marca més copiada de la història de la ceràmica i es copien des del segle XVIII, de manera que una marca tota sola no prova res: prova que algú va voler que vostè ho pensés. La marca és l’última dada que es mira, no la primera. Abans hi van la pasta, el vidrat, la qualitat del modelat i la del daurat, i si aquestes quatre coses no acompanyen, la marca sobra.
Com sé si és porcellana o terrissa?
Poseu-la a contrallum amb una bombeta al darrere: la porcellana translúcida deixa passar la llum i s’hi veu l’ombra dels dits; la terrissa és opaca. I mireu una escantonada si n’hi ha: la porcellana trenca amb un cantell vitri, gairebé com el vidre, i la terrissa deixa un interior granulós i mat, del color de la galeta. Cap de les dues és millor: són famílies diferents i es compren per motius diferents.
Un pèl baixa gaire el preu?
Força, i més del que gairebé ningú espera: en peça decorativa corrent pot endur-se’n la meitat. Un pèl és una esquerda fina que travessa la pasta i es veu millor a contrallum que de cara; a més se sent, perquè una peça amb pèl sona a cop sec en comptes de cantar. En peça rara i molt antiga pesa menys, perquè el que s’hi busca ja no és la perfecció.
I una llanya antiga?
És una altra cosa, i sovint suma. Una llanya és la grapa metàl·lica amb què es cosia una peça trencada quan la ceràmica valia més que la feina de reparar-la. És una restauració històrica, visible i honesta, que documenta l’edat i l’estima que se li va tenir. No la tragueu: treure-la esborra la biografia de la peça i no la deixa com nova.
Val la pena una vaixella incompleta?
Depèn de per a què. Per fer-la servir, sí, i és on hi ha la millor relació entre preu i qualitat de tota la categoria: una vaixella d’onze serveis val molt menys que una de dotze, moltíssim menys que una de vint-i-quatre, i s’hi menja igual de bé. Per revendre, no: al comprador següent li passarà el mateix que a vostè.
03

Glossari

Pasta dura
Porcellana de caolí cuita a temperatura molt alta. Dura, translúcida i sonora. Europa l’aconsegueix a Meissen el 1710, mil anys després que la Xina.
Pasta tova
Porcellana sense caolí o amb poc, cuita més baixa. Més càlida de color i més fràgil; és la de les primeres fàbriques franceses i angleses.
Terrissa
Fang cuit porós i opac, cobert per un vidrat que el fa impermeable. Manises, Talavera i Alcora són terrissa, no porcellana, i això no les fa menors.
Reflex metàl·lic
La lluïssor daurada o coure de la terrissa de Manises, obtinguda amb òxids metàl·lics en una tercera cocció reductora. És l’aportació espanyola a la ceràmica europea.
Pèl
Esquerda fina que travessa la pasta sense arribar a separar-la. Es veu a contrallum i se sent en donar-hi un cop d’ungla.
Llanya
Grapa metàl·lica de reparació antiga, cosida a través de dos forats. No és un defecte ocult: és una restauració històrica a la vista.

Veure aquesta pàgina en castellà