Per què calia un altre directori
Directoris de galeries i antiquaris ja n'hi ha. Gairebé tots venen l'ordre en què apareixen. Aquest publica les seves regles perquè se li puguin retreure.
Un directori de galeries i antiquaris no és una idea nova. N’hi ha des d’abans d’internet, i a internet n’hi ha uns quants. La pregunta raonable, la primera que faríem nosaltres, és per què en calia un altre.
La resposta curta: perquè gairebé tots venen l’ordre en què apareixen les cases, i no ho diuen.
Mirall, segle XVIII, autor desconegut. Un mirall antic gairebé mai no porta signatura: se sap d'on ve per la talla, pel daurat i pel vidre, no per un paper. El mercat té el mateix costum de no deixar rastre.
Looking GlassArtist unknown1790–1810 · Art Institute of Chicago · obra 14763 · CC0
El problema no és que falti oferta
Qui vol comprar una peça d’època a Espanya no té un problema d’oferta. Hi ha galeries excel·lents i hi ha antiquaris que porten quaranta anys a l’ofici. El problema és un altre, i apareix sempre al mateix lloc: en el moment de refiar-se’n.
Tres coses que passen i que tothom al sector coneix:
El preu no s’ensenya. «Consultar» és la resposta per defecte. De vegades hi ha motius legítims —una peça en dipòsit, un encàrrec—, però com a norma general el que aconsegueix és que qui no és de l’ofici no s’atreveixi a preguntar. Un preu amagat no protegeix el comprador: l’aparta.
La procedència no es documenta. Es diu «escola de», es diu «època», es diu «atribuït», i moltes vegades es diu bé. Però poques vegades es diu amb quin nivell de certesa, i gairebé mai per escrit. La diferència entre de i atribuït a pot ser deu vegades el preu, i és exactament la diferència que més s’esfuma.
L’ordre es ven. Aquesta és la que fa més mal, perquè no es veu. Quan un llistat ordena pel que cada casa ha pagat i no ho declara, deixa de ser un criteri i passa a ser un anunci amb aspecte de criteri. I qui el consulta es pensa que està veient el sector quan està veient una graella publicitària.
Dos oficis que no s’assemblen
Aquí conviuen galeries d’art modern i contemporani amb antiquaris. No és una barreja còmoda, i no la fem per descuit.
No venen el mateix. No els busca la mateixa gent. Una sala d’art contemporani i un antiquari d’alta època tenen clienteles, fires i vocabularis diferents, i posar-los al mateix calaix seria el primer senyal que qui munta el directori no coneix el terreny. Per això el lloc té dos móns visuals diferents i es pot recórrer sencer per un de sol.
El que sí que comparteixen és l’estàndard: professional identificat, peça documentada, procedència amb el nivell de certesa que de debò hi hagi. Aquest estàndard és l’única cosa que fa que una peça de mil euros i una de cent mil es puguin tractar amb la mateixa serietat. I és el que separa un professional del brocante de cap de setmana —que té tot el dret a existir i no és això.
Què fem diferent
És escrit a el pacte: set regles, amb data i amb historial de canvis a la vista. És allà per poder-lo citar i, sobretot, per poder-lo retreure. Un compromís que no es pot comprovar no és un compromís.
Les tres que més ens importen:
L’ordre no es compra. Cap casa paga per aparèixer abans. Si algun dia hi ha una posició pagada, ho dirà a la mateixa posició i amb aquestes paraules.
La fitxa és del professional, no nostra. El titular la pot corregir, reclamar o demanar que la retirem. Es fa el mateix dia, sense donar explicacions i sense cost. No cal convèncer ningú per telèfon.
Les dades surten quan vulgui. El que un professional porta se l’emporta sencer en un fitxer estàndard el dia que decideixi marxar. Un lloc que et reté perquè treure les teves dades és un infern va deixar de convèncer-te fa temps.
Les fitxes es fan amb dades públiques —el web de la mateixa casa, el directori del seu gremi— i cadascuna guarda l’adreça d’on va sortir la seva informació. Els textos els escrivim nosaltres. No es copia el text ni la fotografia del web de ningú.
Què hi ha avui, i què no
Seria fàcil escriure això com si el lloc estigués acabat. No ho està, i dir-ho forma part del tracte.
Hi ha avui: 38 cases —22 galeries i 16 antiquaris— a Madrid, Barcelona, València i Biscaia. Sis categories amb la seva guia de compra, escrites perquè algú que no és de l’ofici sàpiga què mirar abans de pagar. I un repertori d’eines de consulta: estils de moble, marques de fabricació, com distingir un original d’una reproducció.
No hi ha encara: la resta d’Espanya, moltes categories, i la venda. Comprar a través del lloc està previst per al 2027, i les seves condicions es publicaran al pacte abans de cobrar el primer euro, no alhora.
Tampoc no hi ha ningú signant aquests textos. Els escrivim nosaltres i no ens sembla honest inventar-nos un autor: quan escrigui una persona de l’ofici, apareixerà el seu nom.
Què n’esperem
Que un comprador sàpiga què preguntar abans d’entrar per la porta. I que un professional que treballa bé —que documenta, que ensenya el preu, que respon una reclamació en el dia— tingui un lloc on això es noti davant de qui no ho fa.
Si vostè és galerista o antiquari i vol corregir la seva fitxa, reclamar-la o que la retirem, hi ha un formulari i es resol el mateix dia. Si hi falta la seva casa, digui’ns-ho.
I si troba al lloc alguna cosa que contradiu el que acaba de llegir, el que volem és saber-ho. Per això el pacte porta data.